Didàctica, primer curs, primer semestre, llibre.

A continuació posaré el treball que vaig realitzar en l'asignatura de Bases Didàtiques i curriculars, durant el primer semestre del primer curs.
Aquest treball el vaig fer a partir de la lectura del llibre d'en Cesar Coll sobre el constructivisme
El constructivismo en el aula. Cesar Coll

Jo començaré dient que durant la meva escolaritat, que encara no ha finalitzat, he viscut experiències de tot tipus; anècdotes alegres i altres que no sempre ho han estat. Però, es ara, quan, després de llegir-me aquest llibre, veig que aquestes situacions no molt agradables, ni per a jo ni per a la resta dels meus companys, coincideixen amb situacions lligades a les teoríes tradicionals, o bé, allunyades del constructivisme.
Com bé sabem tots, actualment l’educació es troba caracteritzada per un constructivisme que hi és quasi present a tots els paràmetres educatius. La majoria dels docents, han intentat (i encara continúen) aplicar totes aquestes característiques constructivistes, deixant enrrere, a la vegada, tot allò que se indentificava amb les teoríes tradicionals.
Cal dir, que malgrat aquest intent de modernització dins l’educació, no existeix gairebé cap professor que sigui totalment constructivista, o bé, que totes i cada una de les activitats que realitza estiguin totalment aferrades al constructivisme.
Respecte a tota la meva escolaritat, puc parlar de professors que la majoria de les seves activitats com a docents s’allunyaven moltíssim de les teoríes constructivistes. Exemples clars, poden ser diversos professors que tingué a segon i tercer d’Eso, on les seves activitats no eren dirigides a un “fi”, els seus processos aplicats als alumnes, no tenien cap relació amb els continguts que havíem d’estudiar, però ell havia pres aquella decisió sense consultar a ningú i allò era el que es feia. Els seus mètodes solien ser molt homogenis i repetitius: explicava i manava exercicis; mai els corregia, i a més ens obligava a aprendre de memòria tot el temari tal i com deia el llibre (amb paraules exactes i específiques); ens donava moltíssima informació i coneixements en un temps molt redüit, cosa que ens embotia molt, i ens agobiava més encara.
Cal parlar també de com era la seva relació amb nosaltres: totalment escassa; no era amable; no ens ajudava; si teníem dubtes, no li donava importància; li era indiferent si nosaltres apreníem o no, ell només anava, deia un munt de coses i cap a casa…
Crec que actituds com aquestes, són les que provoquen, moltes vegades, actituds no molt adequades per part dels alumnes; ja que solen mostrar poc interès per la matèria, i un notable pasotisme, degut principalment a la poca implicació i motivació per part del mestre.
Afortunadament, exemples com aquests han estat escassos durant tota la meva escolaritat (malgrat que, com he dit abans, aquest procés no ha finalitzat i puc trobar-me més exemples d’aquestos, encara que no ho desitjo per res del món).
Els exemples que sí han estat molt abundants i nombrosos durant tot el meu procés educatiu, són tots aquells propers al constructivisme.
La majoria de docents que m’han ajudat a formar-me educativament, teníen i gaudien d’unes característiques principalment constructivistes.
Aquests mestres facilitaven la nostra participació i intercanvi d’opinions per a debatre diferents aspectes; moltes vegades dividien la classe en grups, per a aclarir els nostres dubtes entre nosaltres, i si finalment continuàvem tenint dubtes, les aclaria ell (amb això, aconseguia que nosaltres mateixos ens solucionèssim els dubtes, relacionant conceptes i idees, i una millor relació entre companys); quan començava cada matèria, es veia clarament que aquest mestre s’havia preparat la classe, que s’havia aturat a observar, analitzar i posteriorment a realitzar activitats segons cada alumne, segons el contingut i tenint en compte moltíssimes variables diferents; ell arribava, explicava les coses d’una manera que ens atreia, i que ens feia posar la nostra atenció en ell; aconseguia que nosaltres mostréssim interès per allò que apreníem, i, fins i tot, ho trobàvem útil; després, manava exercicis(que corregíem al dia següent) i tornava a preguntar dubtes (mai es cansava de repetir sempre el mateix; si hi havia un dubte, no passàvem a un altre tema si no havíem aclarit i aprés amb entendiment les divagacions anteriors); i el més significatiu per a jo, en temes cognitius, va ser la clara intenció de “entendre” cada concepte que apreníem, no simplement d’estudiar i repetir-ho tot com a lloros sense cap mena d’entendiment.
En quant a la relació d’aquests mestres, tan influenciats pel constructivisme, amb els alumnes, era molt diferent a l’anomenada en el primer cas.
Aquests mestres eren molt propers a nosaltres, eren amables, comprensius, pacients, estrictes però a la vegada productius; eren motivadors i pujaven la nostra autoestima(cosa que afectava positivament als resultats acadèmics i al creixement cognitiu de cada alumne); es mostraven totalment implicats en la seva professió; i el més important era que estimaven la seva feina, i els plenava ensenyar i integrar a cada alumne (malgrat les diferencies de cadascú) dins la societat, ensenyant-los no només cogniscivament, sinó també personal i emocionalment. El respecte i la tolerància eren paraules molt aplicades per aquests docents, que no només les aplicaven en ells mateixos, sinó també als seus alumnes.
Crec, que als professors que he anomenat al principi, tots aquells que no eren propers als constructivisme, hauríen de canviar un poc la seva forma d’implantar l’educació, ja que no formam robots, sinó que formam persones. Tots aquests docents, hauríen de modernitzar-se dins les teoríes constructivistes, i intentar aprendre d’actituds com les que he narrat en el segon cas.
Els alumnes, necessiten un mestre proper, atent, pacient, amable, responsable, que els ajudi a aprendre com relacionar els conceptes previs amb els nous; un mestre que desperti el seu interès, que pugui comprendre`ls, que els motivi, que els ajudi en tot i els resolgui tots els dubtes que tenen; que analitzi cas per cas, i en tregui conclusions per a realitzar diferents feines; en definitiva, un mestre que gaudeixi de les bases constructivistes, i que pugui ajudar amb els seus coneixements a tots els alumnes, en la integració de cadascún dins el món que ens rodetja, sempre des de el respecte en qualsevol situació.
Per finalitzar, cal dir dos idees bàsiques que he tret de la lectura: una es que la reforma educacional té com a base el constructivisme, ja que totes les seves accions han d’aconseguir que els alumnes realitzin el seu propi aprenentatge aconseguint aprenentatges significatius; i l’altra que el constructivisme es el corrent de “moda” aplicat actualment a l’educació, però d’acord amb això que hem llegit i a l’experiència personal, en la pràctica es difícil o pràcticament imposible ser totalment constructivista, ja que les realitats de les escoles son variades i hi ha molts factors que influeixen per aplicar totalment aquest corrent.
Malgrat això, hauríem de seguir lluitant per a eliminar i suprimir qualsevol característica tradicional i defendre una transformació i modernització total de l’educació basant-se únicament en el constructivisme.
En la meva opinió, fins que això no sigui posible, l’educació, en moltíssims aspectes, avui dia, deixa molt que desitjar, i dins el marc europeu, es una de les mes endarrerides. Per això, debem prendre decissions estrictes, i realitzar una transformació dràstica dins l’educació, on s’estableixin les bases constructivisme que necessita qualsevol educació actualment.

Treballs per àrees.

Aquest apartat anirà destinat a tots aquells treballs importants i significatius de diferents asignatures durant tot el meu pas universitari, aquell del qual em sento tan feliç de formar-hi part.
Gràcies, i desijo que vos agradi.